Coses que mai sabràs

Hi ha mil coses que no et vaig dir. No vaig poder ni puc ara, els moments van ser massa breus encara que l’estima sigui eterna.
Mai t’he dit que des de que vas marxar els meus llavis s’han tallat, mancats dels teus petons, és la seva manera de plorar-te i dir que no volen besar cap altres.
Els meus peus ensopeguen continuament intentant anar cap a tu mentre jo els faig anar en direcció contrària, no volent saber la realitat: que es inutil intentar arribar a tu.
I la meva ment…. Es nega a treure’m el teu record de devant, sense treva, segon darrera segon, tot té a veure amb tu, centímetre a centímetre tot em fa pensar en quan estaves aquí, paraula a paraula tot em porta el teu record. No volent recordar que tu ja no penses en mi.
Mai et vaig dir que t’estimo, no com una pluja d’estiu sobtada i curta, sino com un plat fet a foc lent, amb el pas del temps, poc a poc, d’aquells plats que cuines amb paciència i il·lusió i esclaten en mil aromes i sabors quan els treus del foc, que t’omplen de plaer i felicitat fins l’ànima. Encara que ja fa molt temps t’havia estimat i ja m´havia fet mal, però encara era suportable perqué era en silenci i sense que tu estiguessis. Però ara estaves i et vaig demanar que no cuinessim si no era de debó, i no vas voler que deixés de cuinar.
Mai et vaig dir que hagués canviat el meu món per estar amb tu si ho haguessis volgut. Que res m´hagués importat ni hagués sigut impediment si m´haguessis deixat estar al teu costat.
Mai et vaig dir que el que més mal m´ha fet es la traició de haver venut la meva amistat per uns dies de plaer i una nova ratlla al teu llistat de cèrvols caiguts. Encara sent culpa meva, de la meva credulitat, t’ho vaig demanar, vaig deixar suaument el meu cor, la meva confiança i tot el meu amor a les teves mans, poc a poc, mentre amb la meva mirada, les meves paraules i les meves pors et demanava que no hi juguessis, que no els trenquessis. I vas prometre’m somriures, i vas voler que no tingués por, i em vas demanar que confiés en tu. Vas oferir-me una sinceritat que en realitat només era un caprici de la teva masculinitat. Tornaré sempre que tu vulguis vas dir, perqué jo sempre voldré tornar, vas dir. I vas marxar. I ho vas repetir durant setmanes fins 12 hores abans de dir que ja no tornaries més.
I el món se’m va enfonsar, només em va quedar un cor trencat que arrossego dia a dia i l’evidencia d’una falsa amistat. Amb tu va marxar el meu somriure.
I mai et vaig dir que els sentiments que desapareixen en 12 hores és que mai han existit. Que les passions que desapareixen en una nit és que mai ho han sigut. Que els punts de vista que canvien radicalment sense motiu es que només eren per interés. Un interés cruel. Jo mai t’hagués mentit.
I mai et diré que mai entendré el per qué. Vaig confiar en tu cegament, vaig creure en la teva amistat i en que valoraves la meva. Vaig confiar i et vaig donar el meu cor pensant que el cuidaries com em deies i no que, una vegada el vas tenir a les mans, vas ofegar-lo allunyant-me i donant-me l’esquena.
Mai em vas dir que m’estimaves, ni jo a tu, pero tu ho sabies i callaves, mentre et comportaves com si sentissis més que una passió momentànea per mi.
Però si que et vaig dir que no m’importava res, que faria el que fos per estar amb tu, que volia patir si tu paties, plorar si tu ploraves i estar al teu costat passés el que passés…. I com a resposta vas demanar-me que marxés.
Però tot aixó són coses que no vols saber…
Coses que mai sabràs.

Deja un comentario